Per a mi David Foenkinos és sempre una garantia. He llegit diverses novel·les d’aquest autor i cap no m’ha deixat indiferent. En aquest cas, tant el títol com la pintura de Modigliani que hi ha a la portada, Jéanne Hébuterne, em van semblar del tot suggerents.

Antoine, el protagonista, és un professor prestigiós a la Facultat de Belles Arts de Lió, que un bon dia ho deixa tot i se’n va a fer de vigilant de sala, al Museu d’Orsay (París). La seva única voluntat és la de passar el més desapercebut possible; no té cap intenció de relacionar-se amb ningú ni de parlar de la seva vida. Durant la primera part de la novel·la no sabrem el perquè d’aquest aïllament tan desitjat. El destinen a una de les sales dedicades a l’exposició de Modigliani. Just, davant per davant, del retrat de Jéanne Hébuterne. Antoine coneix perfectament la seva vida i obra perquè va fer la tesi sobre ell. Per això, sap com en va ser de tràgic el destí de Jéanne. Hi troba molta tranquil·litat i esperança en l’observació atenta d’aquesta obra. Li fa passar ràpidament les hores i, de vegades, li parla com a una confident.

La prosa de David Foenkinos és absolutament delicada i no et deixa indiferent. Aquesta és una història petita, senzilla i, alhora, un exemple clar que “res humà ens és aliè”.