L’autora explica com va aconseguir enfrontar la mort de la seva mare, la Mari Carmen. Ens relata aquest dolorós episodi de la seva vida, des que la seva mare és diagnosticada d’un càncer, fins que finalment accepta la seva pèrdua, i ho analitza passant per les diferents fases que tothom ha de passar en un fet com aquest: negació, ira, negociació, depressió i, finalment, acceptació. A cada una d’aquestes fases li dedica un capítol complet i està explicat de manera senzilla i amb un puntet d’humor. Podria ser el dol de qualsevol de nosaltres.

És un preciós homenatge a la seva mare i a totes aquelles mares mortes, perquè una mare sempre ens caldrà i sempre la trobarem a faltar, passin els anys que passin. És difícil retratar el buit que deixa algú en marxar i com intentem omplir-lo, i ella el representa d’una manera molt gràfica i precisa. Mentre el llegia, pensava que, tan de bo, jo ho sabés fer, potser també m’ajudaria.

Si us el recomano és perquè li doneu una oportunitat. No us penseu que per ser un còmic se’n riu de la mort. És dur però delicat alhora, penseu que és la seva mare i el seu dolor i la Paula té una eina molt important: sap dibuixar i expressar alhora.