https://aladi.diba.cat/record=b2004876~S171*cat

En aquesta història l’autora ens explica que es casa amb un home marroquí i des de llavors,  viatja regularment al Marroc per visitar la seva família política i el país i els costums de la seva gent  passen a formar part de la seva realitat més íntima.

Està escrit en segona persona, fet que m’ha sorprès ja que normalment les histories sobre un mateix s’escriuen en primera o tercera persona i a l’estar escrit en segona persona és com que t’interpela.

El relat ens acosta a la cultura musulmana d’una manera planera i farcida d’anecdotes  i ens parla de  les dones, el seu cos i la qüestió de la seva llibertat, però també el menjar, el ritu, la fe, l’oci, la família, el treball, l’amor i la mort.

El llibre recull vivències d’un grapat d’anys, des de la primera visita, quan es compromet amb en Mohamed, fins a l’actualitat, amb els fills entrant a l’adolescència.

La Mireia comparteix costums con: el menjar, on en destaca la particular dèria pel dolç –d’aquí el títol–, els rituals de visitar i ser visitat, els viatges, la gran ciutat de Casablanca i el petit poblet d’on és originària la família del seu marit, el Ramadà i la gran aventura que suposa la pelegrinació a la Meca.

I ens descobreix similituds amb casa nostra com són: un gran sentit de família, l’amor a la terra o la rica gastronomia. Sembla que estiguem molt lluny del nord d’Àfrica i realment hi estem molt a prop.

És un relat necessari i alliberador que ens confronta amb els nostres propis prejudicis i ens acosta a la cultura marroquina i hi això fa que hi empatitzis molt més.